L'OSTEOPOROSI I JO. 05/07/2013.

Una revista de caire esportiu  em demana que faci un escrit sobre com estic superant o convivint amb una malaltia ossea i fer marxes / curses a peu de curta, mitja i llarga distància, entre elles haver acabat una cursa ultra tan dura com l'Emmona. Em sorprèn que a algú li pot interessar aquests petits reptes personals.

L'escrit diu així:

Abans de res m'agradaria dir que no voldria que ningu prengui mal amb la meva història, doncs no vull ser un exemple, ben al contrari, però si aquest escrit serveix per que una persona és pot motivar a fer una activitat física sigui quina sigui.....endavant.

Si retrocedim en el túnel del temps, uns anys enrere........ Un dia de calor, un entrenament dur, arribo dalt d'un Puig, exhaust, l'espectacle que em regala la muntanya és extraordinari. Hem quedo allà dalt embadalit, però de sobte un calfred intens i una pregunta sacseja tot el cos......  Que passaria si un dia per accident, malaltia o lesió no pugues córrer per muntanya?? Començo a pensar amb els amics que tenen seqüeles importants i amb els que senzillament ja no hi son.

Doncs bé, la resposta va arribar al cap de pocs mesos en forma d'unes importants i doloroses seqüeles vertebrals...... diagnostic: Osteoporosi.

A partir d'aquí el primer que penses és amb la família i la feina. Entres en una fase molt dura, la pregunta: Perquè a mi??.... Plores, crides d'impotència i agafes una escala de cargol que et baixa en un descens vertical fins al fons de tot....... una habitació tancada i fosca molt fosca.... T'hi pots quedar el temps que vulguis aquí, dies, setmanes, mesos.....
Les frases ajuden i molt, un amic corredor i amb una lleu discapacitat, desprès d'explicar-li el que em passava, em va dir: I què?? Aquí no s'acaba el món!!

Quanta raó tenia, a partir d'aquell moment vaig veure una finestra plena de llum, que els esportistes coneixem molt bé, és la lluita i la superació.

No podem triar el que ens pot passar a la vida, però sí podem decidir com afrontar-ho.

La vida s'ha de viure al màxim dins les nostres possibilitats.

Llavors, no puc córrer..... doncs caminem. No puc moure la ma dreta..... tinc l'esquerra. I pensa que sempre hi ha algú que esta pitjor que tu.

Superar o conviure amb l'osteoporosi és un camí difícil que gràcies a l'esport i la Carme la meva companya m'han ajudat i molt. A l'hora segueixo amb una disciplina militar els consells dels metges.

Vaig decidir fer tot el que feia corrent però caminant i amb l'objectiu de tornar a córrer algun dia.

El CaKo i unes vambes amb molta amortiguació han estat la millor teràpia.

Desprès de tres anys lluitant i caminant fent marxes i ultres va arribar la temuda UT Emmona. Amb el cap ensopit  i un respecte molt gran envers aquesta cursa ens vam inscriure.

L'equip PerePeterPan sabíem a on anàvem, una cursa de les més dures per desnivell + distància i a casa..... si no ho probes no sabràs mai si et capaç de fer-ho.

I sí hem patit..... però saps que et dic.... som afortunats d'anar a buscar aquest patiment, doncs hi ha persones que patim en silenci cada dia i sense buscar-ho.

Potser demà no podrem posar els peus a terra..... mentrestant i com diu l'amic Jordi Garcia: "A disfrutar com un cotxino".

P.D: Entrada dedicada a un jove amic (ictus) i a una amiga....... a qui els hi ha tocat aquesta mena de loteria i que per estrany que sembli ningú compra mai cap número.

Salut, Feina i Gràcies per fer-hi un cop d'ull.