RUN.... NO ESTEM SOLS 01/11/2019

Li trec la pols a un " Conte de Tardor" de fa 4 anys
Un "Rèquiem" pels que ja no hi son, en especial als amics corred@rs.

Relat

Lectura: 3,5 minuts. 

Tardor, capvespre, el sol d'última hora a poc a poc s'ofega al mar. M'endinso en la brillant foscor d'una nit de lluna plena per un caminet on les ombres, la boira i el soroll prenen vida i tenen alguna cosa en comú. De nit a muntanya l'oida s'afina i la vista perd claredat.
M'endinso en els meus pensaments, en aquell premi després de treballar, mentre trobo la llibertat gràcies a aquests moments.

Vaig corrent per un corriolet en pendent suau, a passes curtes, el cor com sempre accelerat, enmig d'un bosquet mig emboirat, laberíntic, embrancat.... El soroll distret de les meves passes damunt d'una catifa de fulles cruixents sota un cel d'arbres ple d'ombres xineses..... Llavors va passar, vaig sentir que no estava sol.

El cruixir d'altres passes damunt les fulles seques, la meva ombra al costat d'unes altres.

De sobte aquella brisa tèbia es convertí en aire fresc, un calfred. Vaig dubtar però em vaig girar,  mirant aquí i més enllà, als costats i allà estava, davant meu, una imatge, una ombra transparent. Potser tinc una al·lucinació. Durant uns segons el silenci va afogar tots els sorolls. 

Vaig continuar fins al final del corriol sense estar sol.

Por? Sí, per uns instants, però llavors vaig percebre alguna cosa que em va fer sentir tranquil, valent i confiat.

Uns mesos més tard, hivern, un dia fred, les primeres llums de l'alba van trencant la boira immòbil que abraça la muntanya. Aquesta vegada tres clips subjecten un dorsal, un número, 12, una distància, 63. Ja fa estona que vaig sol travessant una petita vall, crestejant per una salvatge i agresta aresta per endinsar-me en una altra vall.

Amb les mans als genolls, pujant aquell corriol enmig d'alzinars i rouredes per arribar al cim que puc visualitzar ben a prop. L'esgotament s'apodera del meu cos...... L'oïda pot percebre unes passes darrere meu, no vull que m'atrapi, intento anar més de pressa però no tinc força. Em giro, no hi ha ningú, l'aire de l'atmosfera s'ha quedat immòbil, altre cop el calfred, l'alè de color blanc pel gust de l'oxigen i una paraula, "corre".... Noto com una mà a l'esquena que m'empeny amb força cap amunt, les cames cavalquen desbocades i amb una força desconeguda.

Arribo a la base de vida.... em giro i una ombra de pols esculpida pel remolí del vent del nord dibuixa una imatge amb un somriure, ens saludem, no ho pot veure ningú més que jo.

Difícil d'escriure i definir les coses que no tenen un sentit, que desconeixem però que alhora de vegades podem desxifrar.
No sé si a tu t'ha passat mai això. En qualsevol cas tenia ganes d'escriure-ho.

Salut, Feina i Llibertat !!!!