LA VIDA ÉS CURTA, JUGA FORT.
Només pretenc motivar........Com amb la lluita constant i l'inconformisme es pot superar una malaltia òssia, l´osteoporosi, privant-me de córrer i escalar......Es pot reconduir la vida, fent-la diferent, però rica en emocions i plena de somnis. Apuntar-se a tot és superar-se. Anna Paris.

dijous, 21 de juliol de 2016

EHUNMILAK 2016. CRÒNICA DE AGUSTÍ ALCAZAR. 20/07/2016.

EHUNMILAK. 100 Milles Basques. 
168 K i 11.000 +.
8 al 10 de Juliol 2016. 


Us deixo la crònica d'un amic sobre una de les curses més grans.
Crònica de L'Agus Alcazar de Sils. Club Diversport.


Imagino que si ara estàs llegint aquestes línies és perquè ets un d'aquests "malalts de muntanya" que com jo, no parem quiets. Et convido a llegir a través de les meves vambes, una aventura de 168 Km i 22.000mts acumulats al País Basc. 

Per on començo? Tinc molt per explicar.
El primer que em va sorprendre d'aquesta ultra és que en el món runner que m'envolta, la Ehunmilak és una gran desconeguda, gairebé no existeix. No sé si per por, per llunyania o per...... 

Com sempre passa, menyspreem les grans curses que tením al país, que estan a prop i sobrevalorem els que ens vénen de l'estranger: UTMB, Western States,Badwater, Ultra Madeira....


Paisatge Ehunmilak


La Ehunmilak és una cursa d'una duresa extrema i d'una categoria superior. Una de les poques per no dir l'única 100 milles de la península ibèrica. 

Us sona la Zegama Aizkorri?, doncs quan portes 120 kms a les cames d'Ehunmilak, et toca acabar fent la Zegama. 

Només pensar-ho el ritme sanguini s'accelera.
Ara que l'he acabat la paradoxa és: El respecte el perds i guanya la inconsciència, perquè la vull repetir i a més vull millorar el temps de 46 hores.... Droga Dura.

Fa tres anys vaig fer la germana petita de 87 K, la G2H. Vaig acabar-la però quan veia com ens avançàvem els corredors de la EHM i amb gairebé 100 km més a les cames que nosaltres, una veueta no parava de dir-me: "La faràs".


L'any passat i juntament amb el bèstia del meu cosí, l'Ivan Álvarez, vam tirar pel dret i ens plantàvem a Basaín, sortida de la EHM...... No la vaig acabar. Després d'11 hores, el meu estómac va dir prou al km 53
Estómac tapat, sense poder menjar ni beure. El cos perfecte però sense benzina. L'Ivan la va acabar i ens vam conjurar per l'any següent.

La EHM no és només una cursa, és una experiència brutal. Perquè ho dic......

El 2015 no la vaig acabar, però a la cursa vam coincidir amb el Boris i en Jesus Vizcaino. Dos traileros de Tarragona. En Jesus és metge  i expert en farmacologia.

Ell em va donar dues lliçons de vida: 

*Una, em va explicar com tractar el meu estómac perquè no em tornés a passar. 
*La segona i més important, va salvar la vida d'un altre corredor durant la cursa amb un desfibril.lador.

En fi, que aquest 2016 havia de ser la meva.... Entrenar, entrenar i entrenar.

A punt per sortir

Crònica de Ruta:

Després de dormir a casa dels nostres amics la Leire i l'Iñigo al poblet de Baliarrain, vam anar a la sortida. 

Tan tranquils estàvem que fins i tot ens vam oblidar de la magnífica "pasta party".

Al pati de sortida moltes cares conegudes, en Yak de les Muntanyes, Mikel Leal, l'incombustible Imanol Alesson i el guanyador d'enguany, en Javi Dominguez.
He estat a la Transvulcània, Camí de Cavalls, Isostar Desert Maraton, Ultra Montsec, Ultra Montseny, Gr10......

AIXÒ SI QUE ES UN SORTIDA DE VERITAT. La pell eriçada davant de tot un poble basc escridassant i animant com bojos. Això no es pot oblidar.


El poble

Sortim....Puja, Baixa, fang, més fang, barrejat amb molta pedra, herba, pujades inacabables i baixades sense fi. Tots els ingredients barrejats amb la boira exquisida..... "made in Pais Basc".

Els bascos quan han de fer una pujada o fan en línia recta fins al cim. Fer ziga-zaga, que és això? Tot dret  serà més divertit.

Mentre es comença a fer de dia, fem una baixada de vertigen fins a Azpeitia. Intentem no matar-nos enmig del fang i la pedra per un camí romà que baixa 1450 metres en 3 K.
l'Ivan intenta trencar una roca amb el seu genoll.


Aquí vaig abandonar l'any passat, però aquest any és diferent, estic eufòric. Doncs, sé que vaig dintre del temps que l'Abel, el meu entrenador m'ha marcat.



Pugem a Zelatun i d'aquí a Tolosa. Les boires es van retirant a poc a poc mentre el sol ens castiga a cada passa. Serà la tònica dels pròxims dos dies, calor, sol i calor. Un clima que et deixa buit.

Us preguntareu, i la son? Com la gestionàvem?
Doncs, fèiem "microsiestas", "made in Ivan Alvarez". Arribavem a l'AV, ens estiràvem a terra, al fang, sobre una pedra o dins el pavelló i quan et queia el cap, feina feta,10 minuts, drets i a continuar.

Tolosa. Base de vida.
Aquí se'n's va anar el cap... Gairebé tres hores. Xerrada amb l'Iñigo, l'Ivan dormint al mig d'un passadís, massatge, i dos entrepans com dues muntanyes. Un d'hamburguesa i ou ferrat i l'Ivan de truita de patates. Tots dos comprats al restaurant del pavelló.



Tirem cap a Amezketa i a mig camí ja veiem els estralls de la calor, una corredora de 70 anys que té un cop de calor, li donem sobres d'aigua de mar i sals Saltstick, la deixem amb el seu acompanyant i avisem al següent AV.

Quan arribem a aquest AV, se sorprenen que arribem super frescos i corrent. Però ens diuen: Teniu el tall horari a sobre.... Ostres, el Tall Horari!!!! se'ns ha anat el cap... L'Abel em matarà!!!

Agafem un bon tall de síndria i tirem a "saco paco" cap a Amezketa. Avancem un munt de corredors, que ens mirem com dient...novells....
Aquí no hi ha novells, tots tenim el nostre motiu i la nostra brutal motivació.

En definitiva 9 km en 1 h i 10 minuts amb 90 km a les cames i el desnivell brutal.

Tirem, tirem,tirem, calor, calor i més calor.

Ens apropem al monstre.



Als peus del Txindoki. Tenim al davant, 12 km i 2600 metres de desnivell de pujada.

La pujada era un rierol de gent que abandonava l'aventura. Havien tocat fons. Molts.

Vaig arribar a mitja pujada i quan  va a arribar l'Ivan al meu costat, jo ja m'havia cruspit una altra hamburguesa cortesia dels amics de Baliarrain i una cervesa sense alcohol que portava al fons de la Salomon. (a la butxaca secreta)

Arriba l'Ivan i cau com un elefant en mig d'una cacera. Estava fos, amb el genoll inflat i el turmell com el genoll. Ho havia donat tot i més.

Tocava tirar tot sol i quedava una altra nit i part de l'endemà.

Les meves bateries estaven intactes i vaig tirar de pressa. La baixada fins a Lizarrusti corrent entre les pedres amb uns paisatges de pel·lícula.



Ja de nit em vaig enganxar amb un grupet que sortia cap a Etxegarate i em va semblar bé. Anaven lents però la boira que havia arrelat de nou i l'espès fang que dominava els 14 kms següent ho aconsellava.
Bosc profund, silenciós i fred. Sensacions difícils de trobar a cap altre indret amb aquesta intensitat.

Fins i tot, quan vaig perdre una vamba mig metre a dins d'una bassa de fang i mentre intentava agafar-la..... Tot era extraordinari.



Ja només em quedava un Zegama Aizkorri, pujada a Sant Adrian, la cresta de l'Aizkori i....... Tècnic una altra vegada i amb els 5 sentits alertats per no trencar-me res.



I ara "l'error" de la meva cursa....

Falten 22 km, pràcticament tot de baixada i planer... veig un abeurador per les bèsties. Fresquet. Fico les cames i aquí s'acaba la part de córrer de la meva cursa..... Burrooo.

L'aigua està tan freda que el meu quàdriceps esquerra, es bloqueja, de tal manera que la seva flexibilitat desapareix del tot. Com una pedra fins al final.

A més les vambes Speedgoat, genials, genials (ho dic de veritat) per aquesta cursa. Però no evacuen l'aigua i amb el fang i pedres que entren, em destrossen la planta dels dos peus en deu quilòmetres.

Amb en Javier, un bon company de cursa i amb les plantes dels peus destrossades, sabem que queda poc per arribar i caminem sense parlar,,,,, Ja olorem la meta.

20 llargs quilòmetres en gairebé 6 hores, mare meva. Fins i tot un tros el vaig fer d'esquena per evitar els moviments del quàdriceps.




Creuem l'arc d'arribada de Beasain amb molta emoció, amb llagrimetes, amb l'Ivan i la mare de l'Iñigo amb els braços oberts.
Aquest any SÍ.... Han estat 46 hores viscudes i lluitades intensament. 


Felicitar a voluntaris i organitzaciò per ser-hi !! 

Espero que us hagi agradat la crònica d'un català corrent pel País Basc.
 

Agus Alcazar. Finisher de les 100 milles basques 2016.

WEB I RESULTATS EHUNMILAK 2016.

Salut, Feina  i Gràcies per Llegir.

1 comentari: