RONDA DELS CIMS. PER CARLES BRUSI. 4/08/2016.

ANDORRA ULTRA TRAIL 2016.

KMS: 170 km amb 13.500 m de + i -.

Sortida: Ordino.

Cims: 16 pics o colls a sobre dels 2.400 m.
Corredors: Carles Brusi , Jordi Casellas i Mikel Martinez.

RELAT D'EN CARLES BRUSI:

En Carles és una barreja de yupi, jippylongui, punki, "torracollons", divertit, de tarannà molt tranquil i familiar, xerraire, xerrapet, xerramec i el més important és que posseïx una cosa que molts ens caldria en moments de feblesa.... Té una VOLUNTAT D'ACER.
Us deixo el seu relat de la Ronda:

Amb en Brusi i Casellas

Aquí teniu la Crònica de la Ronda del Cims, viscuda per un de la cua del grup, que el meu amic Pere Alsina m’ha encarregat per tal d’intentar que aquest bloc no "s’enfonsi".

Intentaré fer una crònica que passi lleugera, amb una mica de toc d’humor de la Costa Brava però sense passar-me de la ratlla, per no ferir pells sensibles.

La nostra aventura va començar amb una promesa típica d’un cap de setmana complert de colla pujadet d’ànims, i amb amics tant entranyables com la Russet, en Walker, l’Estrella, entre d’altres.

Amb en Mikel

Tots vàrem entrenar el que podíem i volíem.
Mikel, molta muntanya i curses.
Jordi, molta btt, alguna cursa i alguna marxa.
Un servidor fent alguna marxa de resistència, btt, alguna cursa i sobretot Pilates, Bodypum i Spinning.

I patam, de cop i volta ja estàvem a Ordino recollint els dorsals i saludant a la gent de sempre com el nostre bon company Bernat.

Finalment érem tres que faríem la Ronda dels Cims en Miguel , en Jordi Casellas. La Maga com ja sabeu si llegiu aquesta merdeta de bloc, va preferir fer la Celestrail, tot i que hagués pogut fer la Ronda 4 vegades.

Després d’unes birretes i un bon sopar i anar a clapar cap a les 10:30h, a les 7 del matí ja ens trobàvem a la sortida, motivats, fotografiats, i amb un objectiu acabar. Tambors, quatre focs d’artifici amb confetis, musiqueta (molt poc animada, més aviat per anar a dormir) i vinga patam, patam, patam i sortida!!!!

Tots tres teníem clar el que volíem fer; el Miguel a sac, a intentar mantenir el seu ritme ràpid, en Jordi al seu ritme ni lent ni ràpid vaja, a sac va sortir a sac!!!!, als 100 metres ja hem va deixar tirat!!! I jo al meu “ritmillo guarro” de caminada a partir dels 100 metres amb l’objectiu d’arribar el diumenge per dinar

Primer havíem se superar la primera pujada que venia a ser una triple pujada amb tres “rampots” que com que vas fresc  es deixen fer tranquil·lament fins la Collada Ferreroles, per després enfilar una baixada prou ràpida fins el primer avituallament el Refugi de Sorteny. 

Refugi de Sorteny, menjar carregar d’aigua i vinga que bé de pujada, amb un trencacames de pujaaaa i baixaaaaaa que no para fins al segon avituallament a Arcalis, amb un final enganyós que sembla que arribis i mai arribes i que es va fer molt molt lllaarrgggggg.

Això sí, gran AV a Arcalís, jo vaig arribar-hi gairebé a l’hora de dinar, i hem vaig cardar un bon plat de llenties amb arròs i tonyina!!! Genial avituallament.

Amb la panxa plena el millor era fotre una bona pujada i ja us dic que el que venia ho era, una ziga zaga de nassos per després fer una baixada d’aquelles que desperten el quàdriceps, així per dos cops si bé la segona pujada es deixava fer un xic millor, baixada i cap el Refugi de Pla Estany, amb un petit AV, i  sí aquí era el primer refugi/ av /hospital on començaves a veure els primers cadàvers de la cursa. A partir d’aquest moment la meva tònica va ser anar avançant poc a poc a molta gent que anava caient al meu davant al haver sortit amb un excés d’eufòria!!!!

Foto Rev Trail

Al sortir del refugi, ja començàvem a enfilar el Pic del Comapedrosa, un Pedregal de collons, una tartera de roques grosses i mitjanes bastant inestables, que amb el pet de sol que fotia et feia bullir el cervell, tot acabant amb una pujada curta però encara més intensa. Una parella de col·legues Andorrans, anaven “xulejant” de territori i realment us dic que “xulejaven” per que realment podien; les vistes des de dalt del Comapedrosa eren espectaculars i amb la gaita sonant va ser l’ostia!!!. Un cop a dalt baixadeta passant per sobre de neu i llacs brillants, continuava sent l’ostia!!!! Fins el refugi de Comapedrosa. 

Carregar aigua, menjar i sortir ràpid que ja estava a punt de caure el sol, tot començava amb un petit fals pla i una molt bona pujada primer en zig zag per finalment acabar carenant fins a la Portella Santfons , a on ja hem vaig haver de posar el frontal al cap. Ara venia un altre fals pla i una baixada d’herba relliscosa, que hem va fer tocar el terra varies vegades, per acabar amb una bona pujada per pistes fins el magnífic Refugi de coll de la Botella, com dic magnífic vull dir que era increïble: gran acollida, estufes exteriors de gas “estil bar”, gran AV, fins i tot hi havia pizza!!!. Això si, l’escalforeta de les estufes segur que es va cobrar alguns abandonaments.

Foto Rev Running

Sortida planera, per enfilar la pujada del Bony de la Pica, una forta pujada que al final te sorpresa amb forma de doble pica. Per finalment començar la famosa baixada cap a Marginada. La baixada, ufff dura sí, sobretot en el seu primer tram fins les cadenes, cadenes que al fer-les de nit i no pensar gaire es varen passar d’allò més ràpid i sense problemes (suposo que com que anava tant acollonit de totes les cròniques que havia llegit em varen semblar light), per continuar amb una petita tartera i una llarga baixada bastant còmoda fins un primer semi control i un tram final interminable fins a Margineda, primera base de vida.

Entrada a la base de vida, on realment hi havia de tot i més. I el dit un altre avituallament hospital, aquí realment hi havia molta, molta gent dormint i molta gent que ja no continuaria i..... va ser aquí on vaig tenir una magnífica sorpresa, sonarà a cabró però és així.

De sobte, una veueta feble, Carrrrlllllesssss, Carrrrlllleeeessss hem cridava, iepppp, “que cardes aquí!!!! Caselles!!!!!”, allà en una maca/llit, tapadet fins les orelles hi havia en Jordi, que havia patit una potent crisi de mareig i havia optat per parar i esperar-me. El puto crack havia perdut, baixant a marginada, una hora i mitja respecte el meu horari i una hora i mitja mes descansant i intentant sobreposar-se. I collons si ho va fer!!!! 

 “Caselles vinga descansa 15 minuts més, menjo i marxem”. I així va ser, tot pactant que quan ell es recuperes no hem deixaria tirat i així a partir d’aquest moment enfilaríem plegats els km que faltaven fins al final.

Abans de sortir en Jordi hem va informar que en Mikel havia plegat, ja que havia tingut problemes i el capçot no va voler esperar-nos, Mikeel!!!!!!

Vàrem sortir de Margineda ja sense frontal, direcció Naturlandia, el tram començava amb una bona pujadeta en mig d’arbres, la pujada no te gaire historia, constant i que es deixa fer, amb un últim puja baixa i puja fins al control de Coma Bella. Realment el tram no mereix comentaris, és un simple tram d’enllaç. A destacar un altre “amago” d’abandonament d’en Jordi que fins i tot hem va abandonar per uns minuts, però després de parlar amb la seva dona, la Berta i fer anar el coco .... pim pam ja el sentia cridar-me el meu nom al darrera. I vinga en un tres i no res ja estàvem al control de Coma Bella. Petit AV en un gran edifici, en fi, al igual que el tram res a comentar, això sí la gent del control molt molt agradable!!!! Amb un arròs al “dente” de collons.

I vinga ara tocava enfilar cap el Pic Negre, per acabar amb un puja i baixa fins el Refugi de Claror, amb una pujada constant i gens però gens tècnica que es deixa fer tranquil·lament tot i que has de salvar fins al Pic Negre un desnivell aproximat de 1.7000 metres amb uns 9 km aprox. A mitja pujada ens esperaven les nostres famílies amb la Berta, en Jordi fill i la Jenny, que havien pujat a la matinada per anar-nos donant suport allà on podessin excedir. Genial rebuda a Naturlandia!!!!merci!!!!familia!!!! i així ens varen acompanyar fins en petit refugi que hi ha passat Naturlandia, allà despedida petonets i ànims molts d’ànims!!!!!

A partir d’aquí ja començaven les últimes llargues rampes fins el Pic Negre, la historia.... 4x4’s, i tots els artilugis de motor que us podeu imaginar fotent pols!!!!! I amb el sol que queia....doncs aquelles rampes es varen convertir en un bon calvari

A l’arribar al Pic Negre el típic 4x4 fotent maniobres per girar en l’extens Pic (una pantxa molt ampla, molt), per enfilar ara ja un llarg planer amb un xic de baixada, passant per davant d’una VW T1 (diria) que es troba reposant el seu esquelet metàl·lic per aquelles altures, i servint de petit refugi, molt original!!!! I ara sí una baixada prou ràpida, un puja baixa i arribada al “Primer” Refugi aquí aprofitem per carregar aigua i quan anem a menjar!!!! Sorpresa!!!! només aigua!!! no és el Refugi de Claror!!! Encara falta una pujada en Ziga Zaga de nassos prou intensa per acabar de bullir els peus i una baixada també forta fins a l'AVcomplert de Claror. 
AV molt i molt complert, amb herbeta per a jaure qui volia i lliteres, era el típic hospital però multiplicat per dos (el petit refugi d’abans també ho era), menjar, carregar aigua (havia estat un tram molt llarg),descansar un xic i en 15 minuts ja sortíem, no abans sense una nova punyetera marejada d’en Jordi, però això no el guanyaria.

De Claror al Refugi de Illa, realment ens esperava un tram molt guapo, amb trams d’aigua, cascades, genial, fet que fa que el tram passi bé, fins a les últimes rampes d’arribada a l’AV del Refugi de Illa. Mare de deu!!!! Quines rampes, no molt fortes però es fan interminables, sembla que el refugi no arriba mai i a més com que veus a gent que baixa del refugi és inevitable preguntar “falta molt pel refugi” i la resposta era “res 20 minuts” i collo!!!!!!!, quins 20 minuts i 20 i 30 i 40 i 50 i........ ufffff, finalment “tenda hospital” i el Refugi al seu davant. Realment petit, és d’aquells que si vols continuar el camí has de passar-lo ràpid ja que sino amb tant gent en un lloc tant petit acabaries per plegar.

Sortint del refugi, acabaríem de pujar, un xic per començar una llarga, llarga, llarga baixada fins als peus del coll Isards, aquí abans de començar de pujar passes per una zona molt bonica d’aigua i per un falç planer pler de vaques i vedells, realment molt guapo .

A l’arribar a aquesta zona ens va caure altre cop la nit, per sort, i dic per sort per que així era més difícil de veure el que ens esperava. Tot començava amb una pujada recte enmig d’herba i quan estaves a dalt et trobaves un voluntari que et deia “ja esta això!!!!” et miraves el perfil del dorsal i deies genial ara a baixar fins al Pas de la Casa......., però en realitat la “pujadeta” no havia ni començat, ja que encara ens quedaven tres escalons de desnivell considerable per pujar, mare meva quines pujades, curtes però intenses o, si més no, a nosaltres ens varen semblar fortes les cabrones!!!!. Un cop a dalt de tot del coll baixada i baixada fins el Pas de la Casa amb un tram final de recorregut que et fa recordar que realment tota la cursa va a buscar els llocs mes exigents per passar.

Al final de la baixada ja teníem els nostres fans cridant i animant-nos. Entrada genial a l’AV ovació d’aplaudiments, i a menjar ràpid que així podrem dormir una estona, el fet de tenir uns marges horaris amplis t’ho permet, en el nostre cas anaven amb unes 5 hores de marge. Abans però en Caselles va rebre un massatge en els peus de collons per part de la Berta mentres en Jordi fill l’animava, i com posa cremeta la Berta!!!!!. Mentrestant jo, vaig rebre la meva ració de motivació de la Jenny, fotent-me bronca, mirant temps, calculant horaris, recargolant el meu cervell i intentant que no toques fons sino que anés a dormir ja pensant amb el que venia i realment ho va aconseguir. Jo quan estic esgotat i arribo mort a un avituallament necessito això una bona clatellada que m’espavili i això la Jenny que ja fot molts anys que estem junts ho sap molt i molt bé, la punyetera Ronda l’acabaria si o si. Mil gràcies cuca!!!!!

A deu siau motivador, i a clapar 40 minuts, i a les 2:15 hores ja estàvem fora de l’AV, amb una temperatura fresqueta preparats per fotre les tres últimes pujades que ens portarien a Ordino.

Per començar, vàrem enfilar una sua baixada (el principi de la baixada on encara estàs dins del Pas de la Casa, realment estava molt molt brut i ple de vidres, bolquers, etc...), baixada amb una vegetació alta fins a l’inici de la pujada del Pas de les Vaques, no abans sense mullar-te els peuets en l’abundant fang i aigua.

Quina pujada!!!! Llarga i dura i molt “maxacadora” de cap, degut als constants canvis de direcció que et fa fer (o si més no així ens ho va semblar), per finalitzar amb una mega pujada fins a dalt de tot del Pas, on ens esperava un voluntari molt molt simpàtic.

Un cop a dalt, un planer i una baixada durant la qual vàrem fer una parada tècnica per clapar 10 minutets més sobre una pedra abans que surtis el sol, fotia fresqueta, però realment anàvem tant zombis (fent ziga zagues) que o paràvem a dormir un xic o patiríem de valent. I així va ser: roca espectacularment esculpida amb forma de llitet i gran proposta d’en Jordi de parar, dormideta reparadora de 10 minutets i com nous, de puta mare!!!!!; ara ja acabaríem de fer la baixada molt més fresquets de coco fins al Refugi de Inclès 

Grandíssim AV en una carpa al costat del refugi i amb un bon foc a terra. Gent molt maca, simpàtica i divertida i tenint en compte que no havien dormit res de res era admirable la seva acollida!!!!!! Oferiment de físio i de podòleg, però de veritat, almenys els meus peus no estaven per ser tocats, i ni tant sols era aconsellable que sortissin de dins les bambes. Un bon te amb galetes i vinga llestos per fer la penúltima pujada.

Ara pujaves un xic per després planejar una estona i de seguida enfilava amunt bastant recte per seguidament girar a l’esquerra i  anar pujant sense dificultats fins a l’últim tram que era una pujada molt forta però curta fins a la Cresta Cabana Sorda i per acabar el tram una baixadeta, molt agraïda fins al refugi de Coms de Jan. Allà cridant i molt animades estaven altre cop els nostres motivadors personals la Berta, la Jenny i en Jordi fill, que havien “patejat” amb un sol d’espant, durant 40 minuts per arribar al petit però bonic refugi.

Xerrameca per desconnectar, aigua i per part meva primer moment de plorera d’emoció, collons ja estava fet!!!!, i realment els dos trams que havíem fet fins ara ens avien anat genials. Aigua, un bon te i endavant!!!! Que be de pujada!!!.

I Ostia!!!!! Quina última pujada fins a la Collada Meners, ufff per ser l’última ens pensàvem que seria més suau, però la Ronda del Cims no et deixa un moment de descans, ni tant sols anant al nostre “ritmillo”. Vàrem afrontar la pujada com vam poder, fins a dalt de tot, per passar en mig de dues estaques de fusta per un pas estret, molt original. A dalt assentada, beure i menjar quatre fruits secs.

I ja super motivats i contents vàrem enfilar l’última baixada fins a Ordino. A mitja baixada ens va venir a buscar en Miguel, que tot i no haver acabat estava súper content de la nostra Ronda i ens va explicar les seves batalles viscudes durant la cursa, va anar genial, realment va aconseguir desconnectar-nos i més enllà patam, la Maga també avia decidit sortir del Refugi de Sorteny amunt per tal de venir-nos a buscar a mitja pujada i ja tots quatre xerrant i xerrant férem camí fins al Refugi de Sorteny, on ens esperava la filla i el xicot de la Maga i en Miguel, merci!!!!! Nois!!!!!!! Fins aquest moment havia estat una baixada dura de veritat

L’AV va ser un tràmit de bon humor, bromes amb els voluntaris, carregar aigua i cap a baix, que ara si la baixada suavitzava. A mitja baixada, els nostres quatre acompanyants varen marxar ja amb cotxe cap un punt intermedi on ens esperaven també la Berta, la Jenny i en Jordi fill, per acabar de donar-nos l’empenta final.

I així va ser, arribarem on eren ells a un bon ritme i la Berta, en Jordi fill i la Jenny, ens varen acompanyar una altre trosset ara tots molt més relaxats, ja per enfilar l’últim llarg tram de puja i baixa sua però llarggggggg fins la meta. Abans d’arribar però, vàrem aprofitar una canal d’aigua per refrescar-nos els peus, en Jordi fotent les bambes senceres dins la canal i jo treien els peus de dins els forns en que s’havien convertit les bambes i altre cop les emocions hem varen atacar en forma d’intent de plorera

L’arribada genial, ara si que ja podien caure quatre llàgrimes, abraçades, birres i més birres i petons per a tothom!!! Un bon dinar i a buscar el regal finisher un magnífic abric (estil ninot Michelin)de color vermell, molt guapo, no abans sense tenir en Jordi un “susto” per haver perdut el dorsal, fet que una mica més i li costa quedar-se sense el merescut regal de finisher.

Finalment vàrem dinar amb la família i els amics que realment s’ho mereixien després de 56:55,39 hores de patiment i un munt de Km per seguir-nos per les muntanyes andorranes. Posició, que és el de menys, 149 i 149 (sí, sí gran detall s’han saltat el 150)

Agraïments:

A la Jenny (per aguantar-me durant un any i ser la millor motivadora del món!!! Titim!!!! I per la mar de Km que et vares fotre!!!!!Titim molt i molt!!!!), als meus petits Ïu i Ares (no vàreu venir però estàveu amb mi!!!!).
A la Berta i en Jordi fill i a tu també Júlia!!!!! (per fer renéixer en Jordi i fotre tants i tants Km!!!).
En Miguel i la Maga i a la parelleta de Caldea (sense vosaltres allà dalt també suant la samarreta no hagués estat el mateix!!! Maga l’haguessis fet!!! Miguel!!!, ens tenies d’haver esperat!!!!!).
A la colla Pere, Carme, Prix, Eva, Fina, Jordi Pi i els respectius fills!!! (també hi estàveu!!! amb forma de Wassap!!!! Merci!!!! per confiar amb nosaltres!!!!), a la família (pel patiment).
Als monitors del Riembau (Cristina, Jane, Mari, Dani i Jose, per les vostres classes de bodypum, pilates i spinning que bàsicament han estat el meu principal entrenament), a en Gavelita, la Isa i als peques!!!(que sous gent magnífica!!!), a en Raül i en Jesús (que sous collonuts).
 L’Aitor!!!! (un fisio de collons!!! Que per cert també tenia de fer la cursa però es va acollonir!!!!)  i a la resta de gent que m’oblido i que sous molta i molt maca, a tots i per a tots MERCI!!!!

I pels que no ho veien clar que no l'acab.....”no puc no existeix al meu vocabulari”.

Apa, només espero haver donat detalls útils, no haver avorrit a la gent i haver aconseguit alguna rialla i de veritat us recomano la cursa és genial!!!!! Moltes gràcies!!!!!!

WEB DE LA CURSA.

RELAT RELACIONAT: CELESTRAIL PER MAGALI.

Salut, Feina i Gràcies per Fer-hi un Cop d'Ull.