LA VIDA ÉS CURTA, JUGA FORT.
Només pretenc motivar........Com amb la lluita constant i l'inconformisme es pot superar una malaltia òssia, l´osteoporosi, privant-me de córrer i escalar......Es pot reconduir la vida, fent-la diferent, però rica en emocions i plena de somnis. Apuntar-se a tot és superar-se. Anna Paris.

divendres, 25 d’abril de 2014

SENSE RES. DE MARIA ALSINA. 25/04/2014

Normalment en aquest blog es parla d'esports a peu i de muntanya. Però voldria compartir un petit relat de la Maria Alsina, la meva filla gran. 
Deixeu-vos endur per la força de les paraules tot assaborint un relat que han dibuixat els dits d'una noieta 16 anys. De ben segur que us farà vibrar tots els sentits. Us convido a llegir el que és un regal per a la retina.

Relat:  Sense Res.
Autora: Maria Alsina.
Lectura: 3,5 minuts.
Fet amb 20 minuts sobre l'imatge d'un paisatge.....1er Premi Concurs Institut.


L'embarcació surt de Barcino i es dirigeix cap a Roma. Jo sóc d'allà, però el gran emperador Iulius m'ha enviat a Barcino per controlar aquest transport de mercaderies valuoses. Confia molt en mi. El temps és favorable per navegar i just ara l'embarcació comença a fer camí cap a Roma. El vent és perfecte i crec que hi arribarem d'aquí a dos dies. Farem una petita escala a Emporium. Hem de vigilar amb els nostres enemics, els cartaginesos. Durant anys hem estat en conflitce amb ells. En aquest moment el vent ha parat i s'aproximen uns grans núvols de tempesta.

-Capità, què fem? Recollim les veles?

Assenteix amb el cap i, en un tancar i obrir d'ulls, comença a ploure. Els meus homes comencen a remar. Grans onades comencen a sacsejar l'embarcació. Durant diversos cops perdo l'equilibri, però no caic al terra. Ara les onades envaeixen la coberta de l'embarcació i diversos homes cauen al mar. Als que queden als rems els obligo a subjectar-se fort per no caure. Passem una gran zona d'onades i quan ja pensava que no ens podia passar res pitjor, una gran onada fa que caigui al mar.
Veig com l'embarcació s'allunya i els meus homes em criden. Jo lluito ara mateix per poder respirar. Les onades són cada cop més fortes i, al final, l'únic que puc fer és deixar-me endur...Com diuen sempre, després de la tempesta arriba la calma, però abans que això passi, perdo el sentit i m'adormo deixant-me endur per les grans onades. En aquest moment ja em dono per mort...


Obro lentament els ulls. Ja s'ha acabat, o això crec. Sento la suau remor del mar acariciant el meu rostre. Crec que estic sencer. lentament m'aixeco i intento acostumar-me al mal de cap. Crec que m'he fet un tall a la cella, un tall sense importància. Una lleu boirina inunda aquest paisatge tan bell. Les roques humides sota els meus peus formen part d'una badia que s'estén uns metres més enllà d'on sóc jo. Al final hi ha una gran roca coronada per un bell pi solitari. Crec que sóc un nàufrag. No es veu cap rastre de civilització per aquí a prop.

Decideixo caminar en direcció a la gran roca i intentar enfilar-m'hi per veure si puc observar la zona. El cap em dóna voltes, però  faig un esforç per arribar fins a dalt de tot. Al final aconsegueixo arribar-hi amb un esforç més gran del normal. La vista des d' aquí és espectacular. El mar, relaxant, intenta penetrar en la terra abrupta i salvatge. La badia rocosa s'estén , brillant i captivadora, sota una boirina matinera.

Grans penya-segats donen pas a quilòmetres de vegetació verge. I el sol comença a aparèxier silenciosament per l'horitzó.Aquí dalt sembla com si guaités el món des d'un balcó sense baranes. En qualsevol moment puc caure o puc volar, puc saltar o quedar-me quiet, puc tancar els ulls per sentir el vent acariciar el meu rostre o obrir-los per poder veure-ho tot. Sento que l'únic que puc fer és admirar allò que tinc al davant.


El temps ha passat i ningú m'ha vingut a buscar. Però tampoc necessito que ho facin, ja no em cal. M'he enamorat. No d'algú, sinó d'alguna cosa. M'he enamorat d'aquest bell paisatge. Cada matí al despertar encara sento l'emoció de descobrir llocs nous, indrets desconeguts per mi. He pogut viure a gust, com mai ho havia fet abans. I el fet era que encara no havia trobat el meu lloc en el món. però crec que ara sí, ara sí que l'he trobat. aquí sóc feliç, sense ningú, sense res...

Salut, Feina i Gràcies per la visita.

1 comentari:

  1. Pell de gallina, emocions i sentiments.
    molt bonic. graceis per compartir.

    ResponElimina