LA VIDA ÉS CURTA, JUGA FORT.
Només pretenc motivar........Com amb la lluita constant i l'inconformisme es pot superar una malaltia òssia, l´osteoporosi, privant-me de córrer i escalar......Es pot reconduir la vida, fent-la diferent del que un voldria, però molt rica en emocions i plena de somnis. Apuntar-se a tot és superar-se. Anna Paris.

dimarts, 8 de novembre de 2016

RETALLS D'UN INSTANT. 07/11/2016.

Retalls d'un instant.
Diari d'un aprenent de corredor.

Estic aturat al mig del corriol un altre cop, tibat i pelat de fred, mentre espero dos companys de ruta, dos amics. Miro enrere, dos llums de frontal s'acosten, són ells. 

-Com esteu? Enmig de la foscor, les paraules es poden llegir a través del gèlid baf. 

Bé, tot bé.... 

-Ja arribem. Som-hi...

Sento cada pedra que trepitjo amb els peus que m'han acompanyat a molts indrets inhòspits i plens de paisatges fantàstics.
Deixo que les meves cames continuin avançant al ritme dels sorolls de la nit. Mentre anem parlant per fer el camí una mica més lleuger.



Les últimes pujades ens porten gairebé a l'entrada del poble. Cada cop ens acostem més i puc sentir com aquella música que tant m'agrada inundi les meves orelles.

Ja veig com les antorxes ens il·luminen un petit camí cap a l'arribada on ens esperen per abraçar-nos, felicitar-nos i fer-nos petons. Sóc feliç perquè hem arribat junts i ens ho hem passat d'allò més bé, tot i que hem patit com a mínim durant un instant.

En aquest moment no puc deixar de somriure, estic molt content d'haver pogut acabar. En un moment ens abracem per inmortalitzar aquell petit instant de felicitat. Perquè poques vegades hi ha moments com aquest i potser no es tornaran a repetir, així que és bonic tenir un retrat per recordar aquest instant, aquest moment, aquest gran dia.



* Diari de la meva primera marató de muntanya, el segle passat.
Sóc un corredor solitari, m'agrada parar per pixar quan jo vull. Afluixar o apretar a les pujades quan jo vull. Menjar aquella barreta que costa tant de treure de la butxaca de darrere i que al final et cau a terra, quan jo vull..... Però vet aquí que aquell dia i molts més que han vingut, vaig sortir sol i vaig arribar amb el que va ser l'inici de dues grans amistats.

I tu?... Sol o acompanyat?

Post de Maria A i PerePeterPan.

Salut, Feina i  Gràcies per Fer-hi un Cop d'Ull.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada