LA VIDA ÉS CURTA, JUGA FORT.
Només pretenc motivar........Com amb la lluita constant i l'inconformisme es pot superar una malaltia òssia, l´osteoporosi, privant-me de córrer i escalar......Es pot reconduir la vida, fent-la diferent del que un voldria, però molt rica en emocions i plena de somnis. Apuntar-se a tot és superar-se. Anna Paris.

dimarts, 3 de maig de 2016

SENGLARS I CÓRRER PER MUNTANYA. 08/05/2016.

Crònica d'un senglar:

Susqueda. 8 de Maig 2016.

El sol penetra cada cop més per les clarianes que hi ha entre els arbres d'aquest bosc fosc, feréstec i a estones silenciós. 
Avanço lentament, ara un pas i ara un altre, per l'últim pendent abans d'arribar a l'hostal del Coll.
Porto molta estona caminant, estic cansat i vull arribar-hi per menjar alguna cosa.



Conec, que gairebé hi he arribat, per la tanca i el cavall enmig de la boscúria a tocar de l'hostal..... El soroll de l'animal trepitjant les fulles el sento ben a prop. M'aturo i aixeco el cap, un calfred sacseja el meu cos. Mare meva!! És un senglar gros com un cavall.
No m'espanto ni s'espanta, cadascú seguim el nostre camí amb tranqul·litat.



Us heu trobat mai amb un o més senglars?
Potser a la cuneta, amb el cotxe. Potser us han xafat el cotxe quan travessen la carretera. Fora del seu hàbitat, caminant per la ciutat, surten a la tele.
Però, us els heu trobat en el seu hàbitat, al bosc?... Diuen els caçadors que no fan res si tu no els hi fas res.
Que vols que et digui. És com quan vas per un camí i una parella amb un gos deslligat et diuen; "Tranquil que no fa res". Mentre tens la boca del gos enganxada al teu bessó...


Deixo l'hostal i santuari del Coll i segueixo el meu Trail particular en solitari i descobrint nous camins.
Assoleixo el cim privilegiat i poc conegut de St. Benet. El paisatge captiva la retina.
Ressegueixo uns petits turons fins al Pla de les Lloses i travesso la Muntanya de la Coma amb els pins Douglas, espectaculars per la seva alçada.



El bosc és molt net i de sobte, a uns 100 m, davant meu i enmig del camí, una quinzena de senglars... No els vull molestar, ni vull que em molestin... Torno enrere sense fer gaire soroll.
Desfaig el camí i prenc el Gr d'en Serrallonga pel Soler per baixar fins al pantà.


M'atreveixo a córrer per una pista humida i enfangada per les pluges dels últims dies....
Llavors va passar, primer una forta olor d'animal, (no de Varon Dandy), després el soroll trencadís d'unes branques, seguit de l'esbufec aspre i greu d'un grup de senglars que em deixa sense alè i clavat a terra.



Aquesta vegada els tinc ben a prop, dos d'ells davant meu em diuen amb la mirada que no faci ni un pas més... Tremolo i no tinc fred. 
De sobte i en un instant desapareixen d'un bot per allà on no hi havia camí.

Ja n'hi ha prou, plego per avui, em sento l'ajudant d'un reportatge d'en Felix Rodriguez de la Fuente, però cagat de por.

He de fer soroll per evitar més sorpreses. Canto una cançó en veu alta " Baby, Baby, Ohhh Baby call me .... ", mare meva, estic ben sonat. Quina vergonya si algú em veu.

Descobreixo el pitu.... (El pitu de la motxilla)... I començo a tocar el pitu... (El de la motxilla).

Buenu, no cal dir que he fet el senglar, voltat de senglars. A la muntanya l'entorn ens regala un paisatge diferent cada dia i on per descomptat no estem sols.
Ocells, serps, insectes, guilles, lluerts, SENGLARS...... El bosc és casa seva i nosaltres els convidats.


P.D: Recordo de petit, anant de cacera amb el meu tiu Jaume, com un senglar acorralat va esparrecar a dos gossos.
Tot i portar la càmera, no he fet ni una foto dels senglars, encara no sé ben bé el perquè....Acollonit??
No m'havia trobat mai amb tants de senglars en un dia. Fins a quatre vegades.

Salut, Feina i Gràcies per llegir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada