LA VIDA ÉS CURTA, JUGA FORT.
Només pretenc motivar........Com amb la lluita constant i l'inconformisme es pot superar una malaltia òssia, l´osteoporosi, privant-me de córrer i escalar......Es pot reconduir la vida, fent-la diferent, però rica en emocions i plena de somnis. Apuntar-se a tot és superar-se. Anna Paris.

divendres, 12 de juliol de 2013

L'OSTEOPOROSI I JO. 05/07/2013.

Una revista de caire esportiu  em demana que faci un escrit sobre com estic superant o convivint amb una malaltia ossea i fer marxes / curses a peu de curta, mitja i llarga distància, entre elles haver acabat una cursa ultra tan dura com l'Emmona. Em sorprèn que a algú li pot interessar aquests petits reptes personals.


L'escrit diu així:
Abans de res m'agradaria dir que no voldria que ningu prengui mal amb la meva història, doncs no vull ser un exemple, ben al contrari, però si aquest escrit serveix per que una persona és pot motivar a fer una activitat física sigui quina sigui.....endavant.
Si retrocedim en el túnel del temps, uns anys enrere........ Un dia de calor, un entrenament dur, arribo dalt d'un Puig, exhaust, l'espectacle que em regala la muntanya és extraordinari. Hem quedo allà dalt embadalit, però de sobte un calfred intens i una pregunta sacseja tot el cos......  Que passaria si un dia per accident, malaltia o lesió no pugues córrer per muntanya?? Començo a pensar amb els amics que tenen seqüeles importants i amb els que senzillament ja no hi son.
Doncs bé, la resposta va arribar al cap de pocs mesos en forma d'unes importants i doloroses seqüeles vertebrals...... diagnostic: Osteoporosi.
A partir d'aquí el primer que penses és amb la família i la feina. Entres en una fase molt dura, la pregunta: Perquè a mi??.... Plores, crides d'impotència i agafes una escala de cargol que et baixa en un descens vertical fins al fons de tot....... una habitació tancada i fosca molt fosca.... T'hi pots quedar el temps que vulguis aquí, dies, setmanes, mesos.....
Les frases ajuden i molt, un amic corredor i amb una lleu discapacitat, desprès d'explicar-li el que em passava, em va dir: I què?? Aquí no s'acaba el món!!
Quanta raó tenia, a partir d'aquell moment vaig veure una finestra plena de llum, que els esportistes coneixem molt bé, és la lluita i la superació.
No podem triar el que ens pot passar a la vida, però sí podem decidir com afrontar-ho.
La vida s'ha de viure al màxim dins les nostres possibilitats.
Llavors, no puc córrer..... doncs caminem. No puc moure la ma dreta..... tinc l'esquerra. I pensa que sempre hi ha algú que esta pitjor que tu.
Superar o conviure amb l'osteoporosi és un camí difícil que gràcies a l'esport i la Carme la meva companya m'han ajudat i molt. A l'hora segueixo amb una disciplina militar els consells dels metges.
Vaig decidir fer tot el que feia corrent però caminant i amb l'objectiu de tornar a córrer algun dia.
El CaKo i unes vambes amb molta amortiguació han estat la millor teràpia.
Desprès de tres anys lluitant i caminant fent marxes i ultres va arribar la temuda UT Emmona. Amb el cap ensopit  i un respecte molt gran envers aquesta cursa ens vam inscriure.
L'equip PerePeterPan sabíem a on anàvem, una cursa de les més dures per desnivell + distància i a casa..... si no ho probes no sabràs mai si et capaç de fer-ho.
I sí hem patit..... però saps que et dic.... som afortunats d'anar a buscar aquest patiment, doncs hi ha persones que patim en silenci cada dia i sense buscar-ho.
Potser demà no podrem posar els peus a terra..... mentrestant i com diu l'amic Jordi Garcia: "A disfrutar com un cotxino".
P.D: Entrada dedicada a un jove amic (ictus) i a una amiga....... a qui els hi ha tocat aquesta mena de loteria i que per estrany que sembli ningú compra mai cap número.
Salut, Feina i Gràcies per fer-hi un cop d'ull.

7 comentaris:

  1. Endavant sempre endavant, direcció nous horitzons, per a descobrir nous mons. Som-hi!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai Quim!! Quina por que fas... direcció nous horitzons....però que siguin curts
      I sí, endavant sempre endavant gràcies en part a amics com tu
      Som-hi!!

      Elimina
  2. M’agrada el teu pensar i la teva fortalesa, mentre llegia m’ha passat pel cap el dia que vares venir al Montclar a explicar els beneficis del Cako, he recordat la teva il•lusió per fer ho arribar a les persones, que tal i com ho dius tu, poden abandonar-se i no sortir del pou. Felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carmen, unes paraules molt emotives.....Gràcies de tot cor
      I vull agrair-te que "aquell dia" m'obrissis les portes
      He après molt de tots vosaltres, en especial la força i l'energia que despreneu, que és d'admirar
      Una abraçada ben forta Carmen, Montse, Pepo i grup Cako.

      Elimina
  3. Evidentment no deixaré de comentar la teva entrada al blog.
    No em surten les paraules per tant només et puc dir que gent com tu son els que realment assoliran la felicitat en majuscules.
    Malgrat el teu patiment ets molt més feliç i agraït a la vida que molta, molta gent.
    Com diu el gran Lluis Llach: tossudament alçats!!!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Joan
      Espero poder compartir Kms amb tu.... algun dia....amb calma
      Tossudament alçats...sempre!!
      Espero ens veiem aviat Joan

      Elimina
  4. Les malalties, com els quilòmetres, es converteixen en reptes. Grans reptes. Avui una doctora m'ha dit: ''et dedicaràs professionalment o és una afició?''. Què li anava a dir, si ja curso per ser-ho i encara que ho anomeni ''afició'', no em dismitifica el que sento per tot plegat. Solució per segons què, sempre hi ha, però abandonar no és fàcil. Gens. Molt valor té seguir amb tot plegat. He trigat en llegir detingudament, però, renoi... sí, continuem!
    Un petonàs!

    ResponElimina