LA VIDA ÉS CURTA, JUGA FORT.
Només pretenc motivar........Com amb la lluita constant i l'inconformisme es pot superar una malaltia òssia, l´osteoporosi, privant-me de córrer i escalar......Es pot reconduir la vida, fent-la diferent del que un voldria, però molt rica en emocions i plena de somnis. Apuntar-se a tot és superar-se. Anna Paris.

dilluns, 12 de març de 2012

CÓRRER/CAMINAR EN PARELLA. 11/03/2012

Cada vegada hi ha més parelles d'amics, germans, parelles de fet, pares i fills/filles, parelles de la feina, ...... que s'apunten a fer llarga distancia.

Coincidir amb algú amb qui compartir entrenaments i més endavant objectius, és una de les sensacions més guapes que ens aporta l'ultrafons.
Tot comença quan durant els entrenaments coincideixes amb un coredor/marxador que porta els mateixos ritmes que tu, els mateixos dies per entrenar.... s'estableix un vincle molt fort, de vegades és l'excusa per sortir a entrenar.
De seguida vénen les curses i nous projectes...... junts.

I arriba l'hora de preparar una Ultra, la nostra parella la Laura i en Ton comencen els preparatius......La il·lusió fa pujar les pulsacions, preparar la roba, vigilar el temps que farà el dia de la cursa, controlar els desnivells, planejar on donar gassss i on dosificar.......
Ho tenen tot controlat i estudiat....... menys una cosa. Sempre es parla del que pot passar durant la competició, però sempre de manera positiva, poques vegades es parla de com podem reaccionar si a algun dels dos li passa qualsevol cosa no desitjada.

Parella de corredores a Puigdefrou Exahust.
El gran dia ja ha arribat, a la sortida la Laura i en Ton amb eufòria continguda s'abracen i comencen una aventura esportiva junts.

Els quilòmetres van passant, no hi ha dubtes ni enveges entre els dos, tot és complicitat i esforç mutu davant dels entrebancs que van sorgint durant la cursa.
De sobte i a mitja cursa succeeix una cosa que no hauria d'haver passat, la Laura té una caiguda que li provoca una lesió al turmell i amb penes i treball arriben al punt de control més proper. Per a la Laura és impossible seguir en cursa i li diu a en Ton que segueixi sense ella.... i insisteix.
Difícil decisió, això no ho havien previst. L'ultrafons moltes vegades ens ensenya a prendre decisions difícils com a la vida diària.
En Ton pot continuar i assaborir l'èxit per uns moments o pot renunciar i no patirà mentalment per molt temps. 

En Ton decideix continuar amb un sentiment de "no vull abandonar-te, però tampoc vull abandonar", barreja d'impotència, egoisme, instint de tirar endavant pels dos i arribar.......
Mentre, la Laura veu marxar el seu "col·lega" amb un sentiment de ràbia, frustració, incertesa i profundament afligida.

QUE FARIES TU SI FOSSIS EN TON??

L'esperit competitiu individual provoca i anima a buscar la superació a nivell personal SEMPRE, això ens omple. Però quan aquest esperit de competició és compartit en parella sempre hi ha dubtes i moltes vegades recels. Quan es corre en parella s'hauria de saber trobar un equilibri per ser més humils, solidaris, còmplices..... i aprendre a adaptar-se a cada situació amb respecte.
Al capdavall diuen que arribar al final del camí només és una anècdota del viatge.

Des de fa un any  les distàncies més llargues de 40 Km les comparteixo amb la Carme, la meva parella. Ha passat de ser la persona que t'espera a l'arribada,  a protagonista paral·lela de la història.
És el meu "sherpa",  portant a la motxilla les seves coses i bona part de les meves. Amb qui pots caminar en silenci i tenir una conversa només amb la mirada. De ben segur que sense ella no seria el que sóc, sense saber-ho m'ha fet créixer i tirar endavant, no puc tenir més sort i estar més orgullós de la meva parella...... Espero que no s'hagi cansat de mi i puguem compartir molts més quilòmetres junts, com diria l'Alex Panayotou amb "molta energia positiva".

Reflexió: Les marxes està clar que cada vegada més, prenen un caràcter competitiu. Es van assémblant cada dia més a les seves germanes, les curses de muntanya. Ens col·loquen un número en un paper al pit.... i ens transformem. Moltes vegades amb l'objectiu de millorar la nostra marca personal o guanyar temps en una cursa, ens oblidem del perquè estem allà..... ens oblidem de l'essència, la solidaritat i no ens recordem de les basses de la vida que molts hem aprés a la muntanya. (i jo m'incloc).
P.D: La Laura i en Ton són personatges ficticis.
Foto principal del blog "entre mujeres .com"
Salut i Feina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada