LA VIDA ÉS CURTA, JUGA FORT.
Només pretenc motivar........Com amb la lluita constant i l'inconformisme es pot superar una malaltia òssia, l´osteoporosi, privant-me de córrer i escalar......Es pot reconduir la vida, fent-la diferent del que un voldria, però molt rica en emocions i plena de somnis. Apuntar-se a tot és superar-se. Anna Paris.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

CAVALLS DEL VENT 2011 Publicat per en Manel Tirado

Cavalls del Vent 2011, Crònica d' en Manel Tirado i Mikel Martinez.
Manel
El motiu d'aquest escrit és fer la crònica de la cursa "Cavalls de Vent", però abans de tot, el meu desig és expressar els sentiments d'amistat i agraïment que tinc per en Pere Alsina.
Fa un parell d'anys que conec a en Pere, i el cert és que és un "tiu" que et contagia la seva passió per l'esport de muntanya.
Amb en Mikel (amb qui encara fa menys que ens coneixem) coincidim en què en Pere marca la diferència respecte dels qui simplement corren per fer un temps determinat. Ell corre/camina per acabar dignament i disfrutant de l'entorn paisatgístic i meravellós que envolta aquest tipus de curses. Ha après a dosificar l'esforç sobrehumà que de vegades has de fer per ser finisher. Ha après i sap transmetre als qui comencem a conèixer millor on tens els teus límits i fins on ets capaç d'autoconvèncer-te per continuar malgrat estar estrepitosament derrotat.

Ultraquim,Manel,Mikel,Pere
Malauradament al poc temps de conèixer en Pere vaig saber que els metges, degut a l'osteoporosi, li van aconsellar que havia de deixar de córrer. Ell lluny d'abandonar la seva passió per la muntanya, però amb el sentit comú necesari, va decidir obeir els metges....parcialment. Perque ha descobert que fent cas a la recomanació de no correr, amb la tècnica CAKO pot pràcticament arribar a fer temps de cursa similars dels que marcarien simplement anant al "Trote". Aquesta especialitat Cako li èsta permetent fer curses tan bèsties com les 24hores Cap de Creus o Guara, d'entre les més fortes que conec. I això sense esmentar els reptes que cada X temps es marca com l'ultim dels 100Km d'Olot a SFG.
Amb en Killian
Aquesta força de voluntat  ens ha encoratjat tant a en Mikel com a mi (en Manel) a continuar fent sortides amb en Pere i a participar en curses de les quals recomanades per ell. Curses que certamen han complert les expectatives que ell resumia com de competiciò perfecta i ben organitzada.
Tal és l'admiració personal i d'amistat que ens uneix a en Pere, que amb en Mikel vàrem pensar que era una pena inscriure´ns com a "Independents" a les curses en què participem. En resum,  que sense demanar-li permís a en Pere ( i esperant que no s'ho prengués malament) fa uns 4 mesos vàrem decidir inscriure'ns a la rucada més gran que fins al moment havíem planificat amb en Mikel: "La Cavalls de Vent" de "naturetrails" SALOMON, i per no constar com a independents ho vàrem fer com a menbres de l'equip PerePeterPan. I així retre un homenatge a en Pere, i amb l'objectiu de provocar que amb la curiositat dels qui veuen l'equip que formem entrin al blog PerePeterPan i descobreixin que amb força de voluntat i amb enginy es pot continuar gaudint del que t'agrada malgrat les adversitats físiques.
A partir d'aqui només ens queda dir que aquest passat dissabte va ser el gran dia i amb en Mikel vàrem sortir el divendres cap a Bagà per pendre la sortida el dissabte a les 10:00 h del matí a la més gran cursa de llarga distància que fins al moment i en 12 anys he fet: "La Cavalls De Vent", la volta al parc Cadi-Moixeró.
Aquesta crònica potser llarga però és que té tant de caliu......
PRIMER : divendres 30  de setembre.
Divendres, sortida de Sta Cristina a les 17:00h amb l'objectiu d'arribar al "briefing" de Bagà a les 20:00h.
Ens hem desplaçat amb la furgoneta d'en Mikel a la qual nómes li ha endossat dos matalassos i els sacs per dormir.
Arribem, participem al "briefing" i allà tenim la nostre primera "Espantà". Passen un "power point" del recorregut similar als del Tour de França i s'observa de manera súper-objectiva la dificultat del recorregut. A la sala s'escolten els primers espants dels qui participem per primera vegada.
L'ambient que es respira és bestial donades les diverses nacionalitats dels corredors. Hi ha gent preparadíssima, autèntiques màquines de les curses de muntanya. D'Espanya, Europa i resta del món. És sorprenen el material que calcen, vesteixen i porten a sobre.
Sortint del "briefing" ens n'anem a sopar pizza, amanida i dues cerveses. Truquem a en Pere i la Carme, que són a 250 Km de distància, a Alquezar (Osca) on han arribat per participar el mateix dia que nosaltres i a la mateixa hora a la Trail de Guara. Parlem amb ell i la Carme, reconeixem mutuament com n'estem de bojos tots plegats i ens desitgem sort.
Amb en Mikel un cop sopats ( com els toreros quan surten a la plaça abans de la corrida) anem a veure el lloc de sortida. És una plaça preciosa, al cente del poble, on hi ha el Bar de l'andorrana simpàtica i encara més maca que la plaça. Allà ens prenem un cigaló del mono i un parell de mitjanes estrella, més que res per poder anar cap a la "furgo" una mica tocats i adormir-nos rapidament per estar en forma al matí, i poder dormir com a mínim 5 o 6 hores. desgraciadament l'estratègia del beure no va resultar, com a molt vàrem dormir tres horetes  senceres.
SEGON: Dissabte 1 d'octubre
Matí  amb molt de fred, esmorçar, posar-nos la roba i cap a la sortida.
Apareixem a la plaça i la trobem plena de gent, helicòpters voltant per l'aire preparant les primeres imatges de la cursa, pantalla gegant retransmetent imatges de tot el poble. Però el mès impressionant és veure les millors figures mundials, i m'estic referint a Miguel Heras que porta el dorsal nº1 perquè va guanyar l'edició del 2010. Iker Karrera, l'escocés Andy Simonds o el numero u del món de curses de muntanya Killian Jornet, Tòfol Castañer així com el primer campió del món Agustí Roc el qual no participa però que s'ha acostat a la línia de sortida. En categoria femina hi havia la Núria Picas, Nerea Martínez i l'Emma Roca entre moltíssimes altres valentes.
Mikel dosificate....i no me adelantes po favor!!
Estic "flipant", és com participar en un gran premi de fórmula 1  amb un Ford Fiesta i sincerament, hi ha moments que em fa vergonya estar al lloc pel minso equipament que porto, per mí el tema psicologic és el 50% de la competició, l'estat físic el 40% i considero que l'equip només pot representar el 10%( que consti que hi va haver un corredor que a partir del Km 42 a les 20:00h nit, donat el fred que feia li varen haver de deixar uns texans en no portar una malla llarga).
 En Mikel durant la sortida... a la seva! a buscar coneguts....Té la particularitat de quedar-se amb la cara de tothom que veu, encara que sigui una sola vegada. De seguida a la plaça es comença a trobar amb gent de totes les curses en què ha anat participant. Troba companys de la "Setdellonga", de "24h Cap de Creus"... però més concretament ens dediquem a trobar un noi que vàrem conèixer aquest estiu entrenant a S'Agaró i que ens va assesorar com participar a la cursa donat que ell havia fet les dues edicions anteriors. Doncs aixo!! incrïblement entre 800 persones, en Mikel també el va trobar. És el de la foto que està assenyalánt amb el dit a en Mikel dient-li que vagi alera: que es dossifiqui, que corri amb el cap, i que sigui prudent.
De cop i volta agafo en Mikel i corrents ens desplacem cap a un lloc on hi ha desenes de càmeres i al mig en Killian. Li demanem una foto i cap problema (un bon noi) tot i que ens demana pressa, doncs s'ha d'anar a canviar i preparar-se per la cursa.
9:30h entrem al recinte, allà la mitja hora que hi has d'esperar fins a la sortida es passa super ràpida, i de cop a les 10:00 h en punt tothom (amb la música de l'Ultimo Mohicano) a córrer travessant el poble de dalt a baix amb els carrers plens de gent animant i aplaudint com mai he vist.
Al sortir del poble ja em despedeixo d'en Mikel ens estrebem les mans i ens dessitgem sort mútuament. Jo no sé com acabaré però la sensació que em dóna en Mikel és d'una seguretat increïble, sé que ell arribarà i ho farà com sempre per sota del temps que vàrem calcular.
Enfilem les primeres pujades al.lucino amb la filera quilometrica de gent pujant muntanya amunt fins arribar al primer control.
La cua de gent és bestial que tot i no arribar a haver de parar-te mai com a d'altres curses, el temps de marxa s'endarrereix una mica fins al punt que pateixo per no arribar a temps al 1er control, al qual i arribo pràcticament a uns 15 minuts de què el tanquin.
Espectacular
Camino amb pals des de la sortida i sincerament només he corregut els primers 2 Kms, després ha estat impossible gairebé durant tota la cursa. He mirat de marcar-me un ritme de marxa ràpid i sense pausa i és sorprenent veure com acabes atrapant a moltes de les màquines que anaven corrents sobretot a partir del Km 25-30.
Durant tot el recorregut vas acompanyat de corredors de tot el món, el cert és que hi ha tanta gent participant que gairebé mai et trobes sol.
És espectacular veure la gent animant-te a 2.00mts d'alçada, com sonen els sonalls de vaques, banderes estelades i els menuts "xocant les mans al pas dels corredors".
Sabia que de no acabar la cursa em veuria obligat a haver de tornar l'any vinent, i el cert és que no tenia clar que l'any 2012 pogués estar en facultats (per edat i físic) per fer-la de nou. Donada aquesta premisa, em veia obligat a deixar-m'hi la pell durant els 85 Kms i no podia permetre'm el luxe d'abandonar.
Gràcies a la quantitat tant bèstia de gent que va participar, durant la nit (malgrat el fred que feia si t'aturaves més de dos minuts) vaig poder anar amb altres participants durant força estona tot i que en determinats moments em venia de gust caminar tot sol per aquells camins tan foscos i amb aquell cel tan estrellat i sense luna.
Només dir que cap a les 3 h de la matinada i sense saber-ho m'estava acostant al tram més horrorós de tota la cursa, quelcom tan bèstia que no tinc paraules per explicar com ho vaig passar de malament. Era l'arribada a l'ultim refugi, el de St. Jordi. En aquest punt és on la gent va patir més, perquè arribes cansat i et trobes una pujada de 700mts de desnivell, a fer en pocs quilometres, al seu pas per l'anomenada Ruta dels Empedrats.
A cada control anava preguntant el temps que portava en Mikel i cada vegada em sorprenia més donat que a cada control ell feia 30 mts menys que jo. Els del control sempre em deien  "ostres aquest col.lega teu es molt bo" va entre els  primers.
Finalment vaig arribar a ser FINISHER en unes 20 h i en Mikel en 15h, un temps estel.lar el que va fer en Mikel tenint en compte que només fa un any que esta ficat en això i que tant sols ha fet una altre cursa de 80 km. Amb ell vàrem coincidir en la duresa de l'últim tram a on en Mikel em va confessar que va estar a punt d'abandonar, es va sentir derrotat i es va asseure dues o tres vegades a mig camí abans d'arribar a St. Jordi. Observant la seva gràfica de temps es veu clarament com en aquest punt final va perdre molt de temps, cosa que de ben segur l'any vinent ni li tornarà a passar.
La vaca: Quin "tiu" mes guapo!!
Finalment dir-vos que sens dubte es tracta de la cursa més espectacular que he fet mai. La més dura però també la més maca, et posa al límit de la teva resistencia. Amb en Mikel,  mentre tornàvem cap a casa el diumenge, coincidíem en deixar això de còrrer i dedicar-nos a la bici donat que, segons ell, és més agraït, ho dèiem perquè estàvem tan malament que no volíem sentir a tornar a parlar mai més de Bagà ni del Cadí.
Ostia!! Donde estoy??....
Ara 24 hores després hem coincidit en la magnitud de la gran sort que hem tingut de participar-hi i fredament, després de descansar no tenim cap mena de dubte que l'any vinent hi tornarem. I ho farem com a mínim amb una persona més que séras tú... Sí, sí, tú, Pere, l'any vinent ens has d'acompanyar i prendre la sortidas amb nosaltres per arribar fins on arribem.
Gràcies per deixar-nos plasmar aquesta crònica al teu blog.
MIKEL I MANEL.

6 comentaris:

  1. Ostres Manel i Mikel....No se que dir,hem fareu plorar i tot, MKtxis!! GRACIES a vosaltres per tot, el fet d'haver conegut dues persones com vosaltres es tenir molta sort!!
    I si l'any que be, si la salut ho permet ens hi apuntarem a la Cavalls, pero no per la cursa...no per vosaltres...sino per coneixer l'andorrana del bar de la plaça del poble ja ja ja!!
    Molt bona cronica Manel.Les vivencies, anecdotes i els moments viscuts segur que no s'esborraran mai.
    I sí, quan dius "no tórnare a correr una cursa tant dura com aquesta"......JA ESTA!!.... això vol dir que ja NO HO POTS DEIXAR.
    Tot aixo molt lluny de la satisfacciò personal, ens ho dona la propia VIDA que te aquestes coses per gaudir....res material, tot motivaciò , esforç i humiltat.
    Súper content de que us ho heu passat súper bé....es nota... i el blog aqui esta per el que volgueu.Un lujazo poder compartir aquesta magnifica crònica.
    Una abraçada ben forta!!i FELICITATS per el repte aconseguit!! Salut i Feina.

    ResponElimina
  2. Quina sort que tens Pere!! Quins col.legues més autèntics!

    ResponElimina
  3. Ostres, Pere deu ser un honor ser el president d'un equip tan bo! Se m'ha posat la pell de gallina!

    ResponElimina
  4. Moltes felicitats als tres, als dos megacraks, Manel i Mikil, per fer de lo impossible una cosa fàcil i al Pere per empenyer una mica. Endavant, sempre endavant!!!

    ResponElimina
  5. Anònim ha dit...
    Pere un puntazo treuren's amb en Quim ena fòto iniciala s'un autre megacraK coma tu .
    Ànims Quim e a se recuperar del genolh que pas tot se nadar l'an que ven tu cal que te venir amb nos.

    Queda be aixó en mallorquí he.
    Es per al influència de la canço que estíc escoltant , es que (a part de les faltes) el meu fill Àlex (que te un gust especial per la musica) m'esta posant la canço (en Mallorqui) que considera mes romàntica d'aquest 2011 i certament penso que te raó es xulissima.
    ANTONIA FONT "CALGARY 88"

    *Pere i Quim no es mereixen les gràcies, como dice el torero va por vosotros.

    Manel

    10 d’octubre de 2011 23:03

    ResponElimina
  6. Anonim, es tindre moltissima sort , i tant que si!!
    Carme , Lluis i bitxo res de president (massa responsabilitat)....pero de ben segur que en Guardiola ja li agradaria tindre aquest equip.
    Gracies Quim per contagiar-nos d'aquest virus...l'optimisme.
    Manel..Aixo de mallorqui.... em sona a Ultra Trail Serra de Tramuntana?? diuen que es xulissima. Ay Ay Ay!!

    ResponElimina